CRÒNIQUES DE LES JORNADES

VII JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT

El divendres 31 de gener i el dissabte 1 de febrer el Col·legi Maristes Montserrat i les seves Obres Socials van presentar les VII Jornades Pedagògiques. En aquesta edició el lema era "Pensament crític. Per què?". Ja són set les edicions convocades des del col·legi Maristes Montserrat amb l'objectiu d'enriquir la pedagogia de les comarques de Ponent. Les jornades les va encetar el mestre Carles Capdevila i set anys després és una altra periodista, la Laia Servera, la protagonista d'ampliar el bagatge del públic, format per pares, mares, mestres i també alguns infants assidus espectadors del programa que presenta.

 

Divendres la periodista i presentadora del programa Info K, Laia Servera, va convidar a posar-ho en dubte tot, per començar de zero. No donar res per suposat i alliberar-nos de les etiquetes és una bona manera de créixer. Va explicar que l'origen del programa Info K era garantir el dret a la informació dels infants i, sobretot, el dret a participar de la informació. A les xarxes els vídeos infantils normalment posen el centre a les "gràcies" dels nens i nenes. L'Info K, en canvi, dóna paraula per explicar l'entorn i la realitat del que viuen. Segons la periodista l'educació i la comunicació reforcen l'esperit crític però hem d'escoltar més als nens i nenes. També proposa de mostrar la riquesa de la diversitat, per mostrar que tot és qüestionable. Les escoles, com l'InfoK cada vespre, són espais per facilitar el pensament crític d'infants i de famílies.

El dissabte la jornada va començar amb una taula rodona moderada per Iolanda Mateu (Coordinadora Pedagògica del Col·legi Maristes Montserrat) amb els tertulians Jordi Cano (professor de secundaria i de la UdL), Fran Rojas (Educador Social) , Ramon Molins (Actor i director teatral) i Antonia Guillamet (Mestra de l'escola Rosella). El debat va generar un seguit de qüestions sobre per què és necessari el pensament crític i els ponents van compartir que el bon pensament genera creativitat, canvi social, empoderament personal, necessitat de diàleg i transformació social en positiu, també per evitar injustícies com els casos d'exclusió social que es viuen dia a día. No es pot ser neutre, el pensament crític implica perdre la por a parlar de tot, sortir de la zona de confort i actuar.

Al torn de propostes Ramon Molins va plantejar que el teatre era una bona eina per desenvolupar l'educació emocional i que aquesta disciplina artística ofereix moltes possibilitats de formació a les escoles. Per altra banda Fran Rojas va parlar de la importància formativa de la competència comunicativa entre els joves, especialment a l'hora de socialitzar-se. Antònia Guillamet va reivindicar el programa educatiu de Filosofía 3/18 en el qual es proposa fer formació filosófica amb alumnes d'infantil i primària i al qual estan adherides moltes escoles de ponent. Finalment en Jordi Cano va exposar sobre la importància de saber destriar la veritat en un món digital amb moltíssima informació a l'abast i proposava anar més enllà en la competència digital i crítica dels nostres joves.

La part final de la jornada es va dedicar a desenvolupar cinc tallers. Sònia Notàrio (Educadora de l'Associació Antisida) va facilitar recursos a les famílies i docents per poder parlar de temes tabús (sexualitat, mort,...) amb els joves. En Ramon Molins (Director teatral) va realitzar un taller pràctic sobre els beneficis educatius i emocionals de l'expressió dramàtica. Per altra banda Anna Clotet va dinamitzar un debat sobre el repte del pensament crític entre els joves en l'àmbit d'educació no formal. En Jordi Cano va exposar com els alumnes de secundària poden aprendre més i millor dels seus entorns virtuals. I finalment l'Antònia Guillament amb companyes del Grup ICE de Filosofia van presentar nombrosos recursos per fer filosofia a les aules amb alumnes d'infantil i primària.

Les VII Jornades van generar un debat necessari sobre la competència del pensament crític i com aquest és necessari en tota societat que vulgui millorar i transformar-se amb sentit. Assumint que la formació del sentit crític no és una funció única de l'escola sinó que tots els agents socials hi estan ben implicats.

VI JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT 2019

CRÒNICA DE DIVENDRES 15 DE FEBRER

El doctor Federico Malpica, expert en educació, investigador i consultor internacional, ha inaugurat les VI Jornades Pedagògiques Maristes. En Federico es va formar en una escola marista de Mèxic. Allí va descobrir la seva vocació d'educador. Abans d'entrar en matèria valora aquest fet i ho agraeix ben de cor aprofitant que es troba als maristes de Lleida.

"Si ensenyem als estudiants d'avui com ensenyàvem ahir, els estem robant el demà" John Dewey (1859-1952). La cita del pedagog i filòsof nord-americà ens recorda que el canvi, la innovació, no és un invent d'avui. És intrínsec al fet educatiu. De fet, és necessari. Part de la feina de mestre és revisar què fem i millorar la nostra tasca constantment. 

Què és un bon nivell d'aprenentatge? Formar persones per una vida plena d'incerteses. 

Com s'aprèn a l'escola? El saber està fora de l'escola avui, l'accés al saber és el que hem de treballar. 

Quines relacions interpersonals es construeixen avui? La tecnologia marca sí o sí les relacions. 

L'únic segur és que el canvi existeix! Com hem de gestionar-lo en un sistema complex com l'escola? De tot el que passa en l'entrellat de l'escola, els docents només tenim control d'allò que fem a l'aula. I la bona notícia és que allò que fem "cableja" el cervell dels nostres alumnes per tota la vida ens diu la neurociència. Resulta que l'eficàcia del docent depèn de la seva motxilla personal. Una motxilla que està ben influenciada pels milers d'hores que hem passat observant docents, des de petits. No podem donar per suposat que fer un curset de formació provoqui el canvi. Només canviarem si practiquem a la nostra "pista de ball", si fem vida dins de l'aula el que anem aprenent. 

Des de fa temps ens plouen metodologies que semblen totes importants, però de què depèn que es converteixin en un canvi sostenible? Hem de ser capaços de dosificar el canvi, ben planificat. Es tracta de fer poques coses, en molt temps. I tots alhora. El que té força és el que es garanteix de forma col·lectiva. 

Comprovat: el canvi a l'escola és possible en deu anys! És una dificultat valorar el que es fa a cada classe. Encara no som capaços de garantir el que passa a dins de les aules. I per això encara succeix al món sencer allò de "a veure quin professor ens toca enguany..." Això no hauria de ser. Normalment el sistema absorbeix els canvis per no canviar. El canvi té sentit si transforma. Hem d'arribar a transformar, arribar al punt d'inflexió per no tirar enrere. Per això s'ha de canviar la naturalesa del sistema de l'escola. La clau: aplicar suficient energia i suficient temps. 

Com? Per la transformació educativa cal contemplar aquestes dimensions... 

1. Creences. Cal creure en el canvi. Mirar tots al mateix horitzó. Una metodologia comuna, unes mateixes finalitats educatives. Això implica que tots estiguem convençuts del que volem que s'emporti un jove després de passar per l'escola. Un perfil comú. Tots vol dir docents, equip directiu, famílies i alumnes. I no és un document això! És una convicció comuna, estiguem a l'etapa on estiguem. La meva docència va més enllà de la meva aula. "Construir persones" depèn de tots, impossible fer-ho sols. 

2. Variables pedagògiques. Cal fonamentar les pràctiques en evidències i no en ocurrències. Les neurociències ajuden a referenciar el canvi. Tot professional de l'educació ha de saber explicar el perquè del que fa l'aula. Cal saber explicar-ho a les famílies amb paraules tècniques, com els metges. I després fer-ho planer i pedagògic, però amb base. Ja intuïm i sabem que s'aprèn millor quan actuem, ens motivem, personalitzem, ho expliquem, actitud favorable... I això ens ho justifica la neurociència. No tinguem por d'utilitzar les ciències de l'aprenentatge, unes ciències joves però que avancen molt. 

3. Basat en comunitats professionals d'aprenentatge (CPA) Tota l'escola ha d'estar al servei d'un bé comú. Què han d'aprendre els alumnes? Hem de posar-nos d'acord per pensar en la persona i no en l'etapa. No pot ser que canviar d'etapa sigui canviar de planeta. Hem de dibuixar un model pedagògic, que inclogui avaluació, rol del docent, organització escolar... Qui ha dit que les classes millors han de ser de 45 minuts? O de 60? Tota l'organització escolar ha d'estar al servei de la metodologia, no al revés. Tenir espais per parlar de la nostra pràctica comuna i observar-nos entre iguals a l'aula facilita el canvi basat en Comunitats Professionals d'Aprenentatge.

4. Lideratge compartit i transformacional. Hem de construir una comunitat. Aprendre uns dels altres. Sentiment de col·lectiu. Hem de fer formació docent entre nosaltres i a poder ser en funció de les necessitats de l'escola. Els docents hem de ser els protagonistes de la nostra formació. Cal que els docents puguin prendre decisions per al canvi.

5. Coordinació entre els engranatges de l'educació. L'acció educativa és cosa de tots. Ha d'incloure família, escola i veïnat, l'entorn proper. Tots alhora. 

6. Organització que suporti la pràctica educativa amb radicalitat pedagògica. Quin perfil d'alumne volem? Quin model d'escola? I tu, docent, on et situes? Per exemple, cerquem que les persones siguin autònomes. Per què no podem ser com els metges? Treballem en equip. Llenguatge tècnic. 

Objectiu: canviem per fer possible la felicitat de les persones, per fer real la transformació i millora del nostre món.

CRÒNICA DE DISSABTE 16 DE FEBRER

TAULA RODONA “La neuroeducació, evidències per al canvi a les escoles”

La Laura i l'Anna diuen bon dia amb un bon somriure i presentant l'escenografia de les jornades. Un muntatge bonic i senzill, com la nostra escola. Sis cors,sis bombetes. Unim emocions i idees. Perquè els infants puguin obrir i desenvolupar tot el seu món interior.

Vet aquí un calaix d'idees que van sortint al llarg de la conversa. Una hora i mitja ben rica en reflexions entorn el canvi educatiu, partint de la realitat i somiant una escola millor, amb bases científiques que ho justifiquen i que, per coherència, urgeixen que ens hi posem. 

FEDERICO MALPICA. Certament hi ha improvisació en algunes escoles. I massa improvisació, genera inseguretat en algunes persones. Per això és important tenir un pla a l'escola, un full de ruta que ens deixi tranquils per caminar, almenys, durant deu anys. Així i tot, el full de ruta permet improvisació. Sempre hi ha pioners que van provant coses, i és bo. 

L'atenció a la diversitat és com una marató de les olimpíades. Quan arriben els primers l'estadi s'aixeca, quan arriba gruix també. I alguns es queden per veure el darrer. Hem de tenir eines perquè la tasca educativa atengui totes les velocitats, que tots arribin. 

Perquè es doni el canvi real cal temps, energia i canviar l'enquadrament, el marc. No pensar només en la meva aula. L'avaluació per competències tècnicament és impossible perquè no tenim temps. Per tant, el gran canvi és pensar que l'aprenentatge va molt més enllà de la meva aula: passa per totes les aules. I així sí que és possible avaluar per competències, perquè cadascú pot aportar una part de les dades i quan les recollim totes, tenim la visió completa. 

Hauríem de fer possible que el centre educatiu es dediqui a formar docents, més que alumnes. Hi ha experiències: hi ha centres que provoquen l'entrada de docents a les aules d'altres companys. 

Si no hi ha urgència pel canvi, el canvi no succeeix. Plantegem-nos un repte com a escola! Tradicionalment als docents ens han donat receptes, com si fossin de cuina, que només cal anar seguint passos; ens calen protocols, però els hem de dissenyar entre tots perquè tinguin consistència. A l'escola normalment no donem protocols quan entra un docent nou. I per això cadascú fa el que pot a l'aula.

La imatge que tenen les famílies de l'escola és la que van viure de petits. La imatge i l'opinió, la tenen feta. Per això, cal fer molta pedagogia perquè entenguin el canvi. Hem d'aconseguir que combreguin no en el tractament sinó en el perquè del tractament. Oi que mèdicament, quan estem malalts, volem que ens apliquin els últims avenços científics i no el tractament de fa trenta anys? A l'educació, pel bé dels infants, hem de saber explicar això a les famílies. 

El batxillerat és una acadèmia per preparar per a un examen que ens permeti accedir a la universitat. No estem disposats que la selectivitat segresti tota l'educació! A les nostres escoles guiem molt els alumnes: has de fer això, has de fer allò... Els infants han de prendre decisions. I això només és possible si deixem espais a l'aula i a l'escola. Volem que siguin democràtics i no deixem que prenguin decisions. A l'escola no hi ha "separació de poders". I així ens va... El codisseny d'espais d'aprenentatge fa que l'escola sigui veritablement de l'alumnat! 

Deixem-nos espais per entrenar-nos, per fer consens, establir hàbits... Temps perquè el canvi sigui un hàbit docent col·lectiu. Mirant Finlàndia, allí l'estil és consistent, l'estil de treball que es fa a primària, s'estén a secundària i a la societat mateixa.

Idea final: us invito a fer comunitat, a ser comunitat. Només així farem possible el canvi. És l'única manera que tenim, formar-nos entre nosaltres, entre col·legues. I la comunitat és tota, de zero als divuit. No podem demanar treball cooperatiu a l'alumnat si nosaltres no som capaços de fer-ho.

ANNA CARBALLO. La neuroeducació és un àmbit molt nou, no podem dir encara que sigui una disciplina. Els estudis neurocientífics es desenvolupen al laboratori, i els laboratoris no tenen res a veure amb les aules! El que és important és que la neurociència estigui al servei de l'educació, que fonamenti les teories pedagògiques. L'aprenentatge és molt subjectiu, depèn de cadascú. I encara estem fixats en els resultats, no en l'aprenentatge. El més incoherent que tenim és el sistema avaluatiu, que avalua encara a tots per igual. 

Un repte és l'avaluació competencial. La parella educativa dins l'aula és clau. 

Als alumnes els hi demanem sempre que treballin en equip. I els mestres? 

L'escola és com una partida d'escacs, saps els moviments però has d'adaptar-los al llarg de la partida. Hem de viure en la incertesa. Potser provoca estrès... però és més divertit! I les respostes d'estrès i emocionals ens han ajudat a avançar com a espècie al llarg de la vida. 

Famílies i escoles han d'anar a una. I l'escola hauria de ser permeable al món. Hi ha proves de batxillerat per projectes o a Girona la carrera de medicina es basa en l'aprenentatge per problemes. Fins que els primers estudiants no van aprovar el MIR amb nota no la van creure. 

És artificial la separació per anys naturals. Això no passa a la vida. També són artificials els horaris, o la uniformitat curricular. L'activació per defecte, que provoca un procés creatiu ric, requereix temps.

No té sentit obrir carpetes separades dins de l'aula quan la vida real no és així i el nostre cervell tampoc funciona així. Cal connectivitat! 

Els nois i noies aprenen a fer el que diem els adults en lloc d'aprendre a prendre decisions. El nostre cervell està dissenyat per no gastar energia i per acceptar el que ens diuen. Per això la reticència al canvi! 

Oblidem el que ens han ensenyat els mestres però no com. És fals que estar en silenci impliqui més coneixement. Aprenem millor en moviment, això està demostrat. Estem dissenyats per grimpar i pujar pels arbres. 

Idea final: Hem de provocar que el treball a l'aula reprodueixi el món que volem, no pas el que tenim. Això és possible i necessari a l'escola. L'educació és una eina de canvi.

DAVID SIRVENT. La inclusió és un dret, però les estructures que tenim i algunes estratègies que utilitzem, no la faciliten. Per això és important el canvi, per fer realitat aquest dret. Actualment els equips assagem, provem. Estem fent moltes coses a l'escola però hi falta coherència en tot plegat. Hem de ser humils per acceptar el que no funciona i valents per sortir de la zona de confort. Hem de crear espais per fer feedback entre els companys, dialogar, emocionar-nos junts.

La família ha d'entrar a l'escola per entendre el canvi. Els aprenentatges no són compartimentats. L'organització horària es pot flexibilitzar. Els esplais i els caus escoltes, són exemples de canvi, de vida. Les nostres aules són artificials i ens hi podríem emmirallar en aquestes realitats educatives. 

Idea final: docents, divertim-nos fent el canvi. De cara a l'alumnat, flexibilitat. I la universitat ha de venir cap a l'escola, per ajudar al canvi.

GEMMA ABELLÓ. Si partim que la base educativa neix de les emocions, hem de facilitar espais creatius als centres, espais que són oportunitats d'or per l'aprenentatge. Cal deixar moments perquè els infants s'expressin. Hem de facilitar que el que passa a la vida entri a l'escola. Les motivacions que portem de casa al matí, per exemple, han de poder compartir-se dins de l'aula. Hem de trobar temps per dos minuts de relaxació. I hem de provocar situacions d'improvisació a l'aula. L'escola fa bona feina d'innovació educativa, però cal donar més informació a les famílies. 

L'escola és plena de barreres: trenta taules, trenta cadires... Cal deixar espais. Esplais i caus permeten que l'alumnat sigui lliure. 

Diu el meu fill "quan tinc ambients és l'espai més feliç de la setmana". Per què no ho fem sempre així? 

Trencar estereotips és difícil i necessari. El joc educa, juguem. 

Idea final: oferim una experiència determinant, positiva, que sigui aliment per buscar-ne més.

RESUM DELS TALLERS

V JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT 2018

Lleida, 26 de gener de 2018

El mestre i pedagog Jaume Cela i Ollé ha inaugurat aquest divendres les cinquenes Jornades Pedagògiques Maristes Montserrat de Lleida. Són dos dies de repensar i reflexionar el fet d’educar. Les Jornades, exploratòries i expressives, arriben a la cinquena edició i ja formen part del calendari pedagògic de les comarques de Ponent. Més de tres-centes persones, entre docents de diferents centres i famílies de diferents contrades, han participat de la xerrada inaugural. També hi ha estat presents i han intervingut a l’inici, en Francesc Blanch i Castells,representant el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, la Montserrat Parra i Albà, regidora d’Educació de la Paeriai el Carles Alsinet i Mora, degà de la Facultat d'Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida (UdL).

Els alumnes de l'escola han preparat la presentació d'en Jaume Cela.

Sinopsi de la xerrada d’en Jaume Cela.

La vida és canvi. I ara, justament, estem passant una època de canvi en molts àmbits, també a l’escola. Hi ha un desig de canvi. Avui, el canvi es defineix per la seva acceleració. La resposta a tres coses fonamentals: on vivim, on treballem i les respostes metafísiques, han canviat en molt pocs anys. Hem de preguntar-nos pel què i el per què del canvi. Avui els nens no tenen ni espai ni temps per jugar lliurement. Tenim nens en símptomes d’estrès. Els nens mai havien estat ésser estressats, sí que són éssers que estressen (comenta el Jaume irònicament).

La idea de canvi el podem emmarcar per uns quants fenòmens: el món del lleure és important; el fenomen de les noves migracions ens aporten una mirada diferent de veure el món; tenir diversitat a l’escola, que enriqueix molt mentre no creï noves desigualtats; la tecnologia, les noves pobreses...

L’important és preservar alguns aspectes essencials per educar, sigui a l’escola, a la família, a l’esplai o a la ciutat.

L’acollida, sense condicions de cap classe. Cada nen és un esdeveniment. I un esdeveniment ens marca.

Acompanyament. És clau. Des de quina distància faig aquest acompanyament? Singularitzar aquest acompanyament és essencial! Estar sempre al costat és una feina essencial dels educadors, mestres, pares. Donar sentit al coneixement, sobretot a aquells que no volen aprendre. Els acompanyem en el procés de descoberta del món. També hem d’acompanyar les coses doloroses del món, la mort inclosa. El pedagog, inicialment, era l’esclau que acompanyava el nen a l’àgora grega, a descobrir el món. I el món no és de color de rosa.

En aquest acompanyament, ens sentim acompanyats!

I quatre pistes per l’essència educativa:

Escoltar. Curiosament als debats educatius la veu dels alumnes no hi és. Hem de tenir una escolta clarivident, anar més enllà del que signifiquen les paraules.

Confiar.No pot ser que un adult digui a un infant “no faràs mai res a la vida”. Cal estimar, és essencial. I si costa, cal fer-ho veure, ho hem d’interpretar. Han de veure que són interessants per nosaltres. Recomanació: carta d’Albert Camí al seu mestre. Llegiu-la. Com la carta que escriu la noia musulmana a la seva mestra després dels atemptats de Barcelona de l’estiu passat.

Fer-los créixer en la saviesa. En el coneixement. Hem de fer nens feliços, és clar, però nens que valorin el coneixement. Hem de formar en l’excel·lència, sí, però cadascú en la seva competència. I la competència va més enllà de l’àmbit lingüístic i matemàtica.

La saviesa aplicada a la bondat. Alguns dels que van participar en els pitjors feixismes, eren persones preparades. Reivindicar la bondat a l’escola no és naïf. Nens autònoms, però amb càrrega de justícia, de responsabilitat. La vida la comparteixen.

En un marc de felicitat. Tot això hem de fer-ho en un clima de felicitat. Permetre equivocar-se sense sancionar! Ens passa una paradoxa curiosa: el dubte, el desconeixement, la ignorància... tot això ho sancionem.

Encara ara, en les alçades de la pel·lícula que estem vivint, tenim uns currículums excessivament carregats. No diferenciem el desitjable, del que hem d’assegurar si no volem que naufraguin. Hauríem d’esborrar el fracàs! Compte en els debats d’innovació: cap classe magistral, cap llibre de text, cap deure escolar, no cultivar la memòria... així no.

Currículum rellevant, que ajudi a construir un narrador. LA vida no té sentit, li donem nosaltres. Per tant necessitem ajudar a construir un jo.

El currículum ha de respondre a...

· Què hem d’ensenyar per ajudar a viure?

· Ha de prendre partit contra la injustícia social.

· Potenciació d’una escola inclusiva per una societat inclusiva.

L’escola és un temps i un espai per assajar formes de convivència. És un lloc de conflicte. I benvinguts siguin els conflictes dins de l’escola. Perquè els podem tractar i els podem exportar a altres àmbits de la societat. Ha de ser militant davant dels problemes d’avui: defensa del medi ambient, les desigualtats socials... Que creï esperança.

Tot això en un context de cultures diferents. Potser caldrà treballar més l’educació física, el consum en criteri, l’ús de les tecnologies...

La vida és canvi, però algunes coses les hem de mantenir.

I tres cites de referècia:

·         Les invariants pedagògiques de Freinet (1964). “Tot individu vol tenir èxit”

·         Carta a una mestra d'escola, escrita pels alumnes de l’Escola Barbiana (1967). Deien els nens fa 50 anys. “no suspendre, els que semblen talosos fer-los escoles a temps ple, als ganduls n’hi ha prou en donar-los-hi una finalitat”.

·         Un poema de David Jou que defineix bé la nostra feina:

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d'ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d'ella
la meva presència l'hagués d'acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
—que, ben mirat, no sé quins són—.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n'adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d'allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
—tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d'amor, d'ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva—.

Conclusió final: Educadors i educadores, amb la vostra tasca, alguna cosa del món esteu salvant.

Lleida, 27 de gener de 2018

Les Jornades han seguit el dissabte al matí, fent un esmorzar pedagògic amb el títol “claus per educar en l’essència”. En aquest debat hi ha intervingut la Mar Cano, professora de Secundària, el Jordi Coiduras, professor de la UdL, la Gemma Vieira, optometrista i el Jordi Cano, professor de Secundària i associat a la UdL. Adjuntem un resum de les aportacions. Finalment, els participants han pogut escollir entre quatre tallers pràctics: Psicomotricitat per madurar, Acord i Pau en l’adolescència, Gammificació i TBL: thinking base learning.

ESMORZAR-DEBAT

Reptes, metodologies, atenció a la diversitat, errors, currículum, els docents, compromís social, les famílies, la facultat de magisteri... Enmig de la brioixeria i del cafè, hem començat el matí . I què és l’essencial de l’educació? Estimar, empatia, acompanyar, presència, conversa, empoderar, participar, comprometre’s, respectar, perdonar, ser assertius, autenticitat, coresponsabilitat, escoltar... “emboliquem l’aprenentatge de bellesa” com ens deia el Xavier Melgarejo.

Jordi Coiduras: desconeixem com seran les professions del futur, tenim el repte d’acollir i integrar les cultures que arriben. La brúixola són els valors que compartim a la nostra societat. Els docents som professionals, ens hem d’empoderar, ens ho hem de creure que som experts i estimem la professió. Hem de defensar que busquem els  màxim benefici pels infants. Els docents d’avui tenen una formació i un compromís major que els d’èpoques anteriors. Hem d’ajudar a teixir aprenentatge, fer connexions amb la realitat, el que anem sabent amb el que sabíem, connectats amb la vida.

Atendre a la diversitat ens suposa esforços però cada vegada ho tenim més integrat. El treball cooperatiu, comprometre’s amb l’èxit de l’altre, és una bona resposta i una gran inversió.

Moltes escoles de Lleida han aprofitat la flexibilitat del currículum per fer a mida el currículum. Projectes, centre d’interès... El currículum, el que aprenem, hauria de respondre a tres principis: ser sempre un repte pel nen, que l’apassioni, la implicació, que sigui actiu, i la relació amb la realitat del món immediat.

Tenim reptes els docents. La taxa d’abandonament és intolerable dins del nostre sistema educatiu. És un problema educatiu i social. Com és una mancança la pobresa econòmica, la dificultat de recursos emocionals de moltes famílies...

Entrar al currículum per diferents àmbits: l’art, teatre, música... cosir un botó és tecnologia. Llegir i escriure és importantíssim. Però no oblidem altres vies.

Davant la realitat dels últims temps de Catalunya, els docents ens estem autocensurant. Això no pot ser. Hem de poder parlar de tot a l’escola, evidentment amb respecte. Sense assenyalar ningú. Si no parlem de l’1 d’octubre a l’escola, en parlaran fora de l’escola. Si en parlem a l’aula evitem conflictes al pati. Siguin quins siguin. Estem silenciant temes, que ens fan pensar en temps llunyans.

Hem de fer saber a l’alumnat que participem de les seves il·lusions, mostrar que creiem amb ells, que poden fer i aconseguir les coses. Això vol dir exigència!

Important que, com a docents, sapiguem adaptar-nos, sempre. La formació dual que ofereix la UdL permet veure espais diversos: escoles grans de ciutat, escola rural, escola d’alta complexitat... Necessitem mestres que formin mestres. A gestionar l’aula se n’aprèn gestionant-la. Les escoles ofereixen la possibilitat d’assolir unes competències que no podem formar a la universitat. El coneixement experiencial només el poden transmetre els mestres, a la facultat es poden fer altres aprenentatges.

Mar: Hem de valorar més el com aprenem que el què aprenem. Tenir la ment oberta. Treballar la flexibilitat, desenvolupar estratègies competencials que ens preparin per la vida d’avui i, sobretot, la que vindrà, que no sabem ben bé com és. Hem de prendre la vida positivament. El canvi ve de nosaltres, i no ha de ser una moda, sinó que ha de partir dels alumnes. No hi ha una única metodologia que els permeti un bon aprenentatge; una combinació de metodologies enriqueix. Una de les essències és aprendre a aprendre perquè durant tota la vida puguem adquirir coneixements i avançar cap a un món incert.

La diversitat vol dir pensar en cada alumne, respondre a les necessitats de cadascú, tinguin o no tinguin característiques diferent. L’alumnat que tenim és divers. Jugar amb diferents metodologies ens pot permetre arribar a cada infant, perquè cada infant és diferent. Trobar el seu lloc i el seu voler ser.

Ens equivoquem, hem d’aprendre de l’error, si cal celebrar-lo i tot. Tan nosaltres, com a docents, com l’alumnat. Els invents surten després de molt assaig-error. Hem d’enganxar els alumes a l’aprenentatge. Més enllà de la part cognitiva, hem de fer coses pràctiques per la vida: taller de fusta, de cuina...

Hem d’escoltar-nos, respectar els pensaments dels altres, el ser diferent, tenir ideals diferents. Buscar els punts en comú, el que ens uneix. L’aula és una microsocietat i hem de gestionar-la.

Quan entres a l’aula, només cal mirar els alumnes per saber com estan. Ningú ens ha de passar desapercebut. Fem saber que ens importen. I no només pel que poden saber, sinó pel que són, pel que senten. Invertim temps a fer-los sentir còmodes, fem-los sentir bé. La clau, el camí, són les emocions.

Hem de ser molt transparents amb els canvis que fem a l’escola. Això implica acompanyar les famílies, compartint els canvis que fem obertament amb els pares i mares. Explicar el què i el per què ho fem.

Jordi Cano: normalment el sistema educatiu alimenta la societat i actualment la societat va per una banda i l’escola per una altra. Sobre la marxa, intentem adaptar-nos al que va passant, i va passant tot molt de pressa. La LOE és una llei súper flexible, on hi caben molts models. Davant la societat complexa hem de construir escola pensant amb els nens. A Lleida portem uns anys amb força innovacions que, potser, alguns cops no parteixen dels nens. És una policromia pedagògica interessant i rica. L’educació tradicional estructurava la societat. Com que era 100% academicista, l’escola apartava els fracassats. Avui, l’escola és inclusiva. Metodològicament està tot inventat. Ara recuperem metodologies dels anys trenta. I aprofitar el que hem fet bé, sense descartar memorització, per exemple.

Perquè cada alumne trobi el que vol ser, cal ser diversos: diversos en espais, en metodologies, en experiències. I siguem referents. Tots tenim docents de referència.

En l’àmbit educatiu anem fent canvis i canvis interessants, però ens falta perspectiva històrica per analitzar els canvis que fem.  El sistema educatiu no pot dir a l’alumne “tu no vals”. Donem oportunitats. Fent culleres, jugant a bàsquet, cantant... tot alumne ha de trobar espais per ser algú. I essent algú se sentiran més a dins i essent algú podem fer més matemàtiques. Si no se senten a gust a l’escola, el tindrem a fora, al món virtual.

Sabem que l’educació és ideològica.

És obvi que els alumnes de magisteri d’avui són millors que nosaltres, els mestres que exercim. També hi ha un equip de professorat a la universitat potent. Seria molt interessant que poguéssim entrar a les aules dels companys per aprendre d’ells. I mirar cap a les llars d’infants i infantil, on hi ha un amor infinit i una paciència que també hem de valorar i contagiar-nos.

Hem de ser més transparents amb els pares a l’escola, trencar els murs i incorporar els pares a l’escola, sigui dins de l’aula, sigui a les sortides i les colònies. El model de comunitat d’aprenentatge és molt interessant.

Gemma: tot va molt de pressa, però hem de deixar que el nen visqui les etapes. Més i més de pressa no és pas sinònim de millor! Per assolir els aprenentatges hem de tenir les eines. Hem de garantir durant les primeres etapes un bon desenvolupament motriu, que garanteixi les habilitats que desenvolupen un bon nivell lector. integri, visió, audició, tacte i les habilitats motrius.

Gràcies a l’error aprenem. A les primeres etapes cal incloure eines. Han de manipular molt, jugar molt. El ritme, per exemple. El moviment i la cognició, permet un aprenentatge fluid. 

Hem de tenir més present l’edat del desenvolupament que l’edat cronològica. L’emoció és que ens transforma, el que motiva. Necessitem espai i temps per moure’s, espai temps per jugar, i per jugar amb els jocs adequats. El joc és la universitat de l’infant.

CRÒNIQUES DELS TALLERS

GAMMIFICACIÓ

Jugar i quines implicacions tenen amb els processos d’aprenentatge.

A les persones ens agrada jugar perquè hi ha una motivació intrínseca. Juguem perquè ens aporta alguna cosa. Plaer, reptes, rialles, competitivitat, aprendre, ser un heroi...

Teoria del flow: gaudim amb el joc perquè posa a prova l’habilitat i confiança d’un mateix i pel nivell de repte. Si no encaixa amb la meva habilitat, no hi entro; si és massa fàcil, m’avorreixo; si és massa difícil, abandono. La gràcia és trobar l’equilibri.

Aprenentatge basat en jocs: utilitzar un joc existent i aprendre alguna cosa a partir del joc. Parxís: comunicació, càlcul... Twister: estratègia, motricitat...

El joc seriós: genero un joc per un objectiu concret. Modifico un joc per aprendre algunes coses, o n’invento un de nou.

Gamificació o ludificacióno és jugar. És utilitzar els principis del joc per aconseguir alguns aprenentatges. Gamificació és generar una experiència gratificant perquè ens ajudi a l’objectiu que tenim: acompanyar l’alumnat en el seu aprenentatge. Hem de pensar, doncs, en l’experiència concreta.

Tres grans elements a tenir en compte: dinàmiques, mecàniques i components.

Dinàmiques: relacions que volem aconseguir amb la proposta. 

Mecàniques: què obtenim.

Components: aspectes específics del joc. Daus, cartes...

Canvas: context, temporalització, relació amb el currículum, narrativa, jugadors, nivells, components...

Conclusió final: evidentment, jugant aprenem.

Cultura de pensament. Pensar i ensenyar a pensar. Mar Cano

La funció de l’educació és ensenyar a pensar intensament i críticament. Molt més enllà dels continguts.

És la cultura que ensenya a pensar amb destresa. Una cultura on el pensament és part de l’aire, es pot percebre. Ens hem de centrar en l’actuació de l’estudiant. Tot docent és capaç d’ajudar al fet que l’alumne sigui millor pensador.

Dimensions d’una cultura de pensament.

1.      Llenguatge del pensament: què creus, en què et bases, per què...?

2.      Predisposicions del pensament: curiosos, investigadors...

3.      Metacognició: pensament sobre el propi pensament. Com pensem. Com ho has après? Què has après? Per què t’ha servit?

4.      Esperit estratègic

5.      Coneixement d’ordre superior: recordar, comprendre, aplicar, analitzar, avaluar, crear.

6.      Transferir: utilitat en diferents àmbits.

Condicions necessàries per la cultura del pensament: El temps. Les oportunitats. Rutines i estructures. Llenguatge. Creació de models. Interrelació i relacions. Entorn físic. Expectatives.

Aprendre en el pensament –TBT.

Mètode d’ensenyament actiu que requereix uns procediments per realitzar diferents raonaments, que incloguin rutines de pensaments.

La cultura del pensament és com una infusió. És una cultura que va més enllà d’una àrea. Podem infusionar.

A què ens referim?

Destreses de pensament: procediments reflexius per prendre decisions, resoldre problemes, clarificar, crear...

Rutines de pensament: són patrons de pensament, senzills i ràpids. Poden ser utilitzats diferents cops. Per exemple “3 idees, 2 preguntes, 1 analogia”. O “abans pensava que... i ara penso que...”

Hàbits de la ment: comportaments, destreses, actituds que tenen les persones... Hi ha 16 hàbits de la ment: persistir, trobar l’humor, recollir dades, preguntar, comunicar, escoltar amb comprensió i empatia... Totes es posen en joc.

Taller: Acord i pau en l’adolescència

La Maria Monne ens va tenir a tots els participants de la xerrada “Acord i pau en l’adolescència “  pendents de totes les propostes, eines , i forces reflexions personals de com ens relacionem amb els nostres adolescents.

Vam iniciar la xerrada amb un cercle de diàleg  on tots els participants vam poder expressar les nostres inquietuds, l’objectiu que teníem i què esperàvem obtenir d’aquell mati. La Maria va utilitzar diferents metodologies per implicar als participants creant un ambient còmode i participatiu. Aquí us deixem un resum del contingut d’aquesta jornada perquè pugueu introduir-vos en el mon dels adolescents. Us deixem paraules claus que us puguin fer reflexionar sobre l’acord i la pau en l’adolescència.

Important tenir el referent d’un adult durant l’adolescència. SER-HI present i SER-HI FORT

Dues emocions bàsiques a tenir en compte: Sentiment amorós i l’impuls agressiu, violent i destructiu.

El conflictes són les diferents percepcions d’una mateixa realitat. Cadascú ha de poder expressar  la seva realitat.  Com?

Cultivant l’escolta activa.

Fent ús de les preguntes obertes.

És important obrir un canal de diàleg.

No perdre el rol de pare/mare.

Ser-hi és la clau.

Observar el llenguatge corporal per conèixer les seves emocions.

Fer preguntes clares

Famílies; pares ,mares tenint un adolescent a casa tenim moltes portes obertes per treballar-nos com a família i poder créixer conjuntament. Ànims el conflicte no és negatiu no el podem evitar és inherent. El què és important és com el gestionem per poder-lo transformar.

Agraïments: Les Jornades les han fet possible els participants, i també l’alumnat de l’escola, l’Agrupament Escolta Garbí, educadors de Maristes Montserrat, UdL, Mobles Àguila, Baula.



IV JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT 2017

RECULL ESSENCIAL DE LES JORNADES:

• l'educador ha de descobrir els motius per l'esperança
• l'educador ha de sentir el malestar en una societat que no li agrada per canviar-la a millor 
• l'escola és l'espai per aprendre a pensar i repensar les coses
• l'escola educa en xarxa amb altres entitats. Família i escola, eduquem junts
• educar és permetre que un infant sigui allò que ja és
• reivindiquem un saber útil a la comunitat
• avui una escola transformadora és possible i necessària

CONFERÈNCIA INAUGURAL JAUME FUNES

"L'escola sempre necessita una societat que pensi primer en els seus infants i adolescents". Aquest és un dels nombrosos missatges de la conferència que ha impartit el professor Jaume Funes a l'obertura de les IV Jornades Pedagògiques Maristes Montserrat. Blai Baules ha creat un graffiti durant l'acte a partir de les interpel·lacions sorgides de la conferència titulada  "L'escola d'una altra societat. La societat d'una altra escola".

Han assistit a la presentació el director dels Serveis Territorials d'Ensenyament a Lleida, Miquel Àngel Cullerés,  i el degà de la Facultat d'Educació, Psicologia i Treball Social de la UdL, Carles Alsinet. El Sr. Cullerés ha agraït que l'escola Maristes ajudi a donar impuls a l'onada d'arreu del país que repensa l'educació, per tal que l'alumnat d'avui estigui ben preparat per demà; persones autònomes i competents, amb esperit crític i amb valors, ètics i humans com els que ofereix aquesta escola. El Sr. Alsinet ha manifestat que la Universitat vol ser part de la societat. Ha valorat molt positivament el fet de trobar-nos un divendres i un dissabte per pensar una societat millor amb l'apassionant tasca de fer créixer persones, tot destacant que hi ha molt treball per fer.

Seguidament el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes ha discernit sobre el binomi escola i societat, basant-se en la seva experiència amb adolescents i joves, sobretot amb els que tenen necessitats socials.

.

Alguns dels pensaments que ha compartit amb el nombrós públic present al teatre de Maristes han estat:

En quines coses hem d'estar d'acord tots? Hem d'acordar el nucli de les pretensions d'uns i altres. Hi ha una enorme separació entre el món adolescent i el currículum que oferim a la secundària. Els dilluns a primera hora són molts els que es pregunten - per què he d'anar al col·le?

No es pot ser educador i ser conservador! Un educador ha de sentir el malestar de viure en una societat que no li agrada. L'educació pot contribuir a canviar el món! L'escola seria diferent si el món fos diferent. Les escoles dels que més tenen cada cop estan més allunyades de les escoles dels qui menys tenen. L'escola i el món diferents no són del futur, són del present.

El conservadorisme i el populisme necessiten ciutadans incultes. Ens ha de fer pensar com pot ser que la generació més laica que tenim, els actuals joves, sigui la que més creu en l'horòscop, o en el que diu la Damm i la Cocacola.

Com s'educa en un temps de màxima complexitat? Enmig d'incerteses, interrogants, liquiditat... sempre hem de continuar aprenent.

Ensenyar i aprendre en el segle XXI. La llei d'educació catalana encara diu que el mestre és un transmissor de coneixements i això, avui, no és ben bé així.

El desfasament entre els resultats escolars i les necessitats de l'economia del capital són un clam.

La vida i l'educació coincideixen en un verb: depèn. L'educació no es pot resumir en manuals d'autoajuda, no podem diagnosticar el 100% dels alumnes per donar una píndola especial per cadascú. Educar té a veure amb la complexitat de la vida.

Una constatació: vivim en una societat global i líquida, ofensivament desigual, inevitablement mestissa. L'escola és el lloc de les oportunitats degudes, complementàriament necessàries. Un lloc de drets. I mentrestant hi ha famílies que esperen de l'escola una bona empresa de serveis, que els recullin ben d'hora i hi estiguin fins tard. 

Sabent que l'escola actual es distancia de les necessitats objectives dels infants i adolescents, plantejo 8 acords, 8 pactes, entre ciutadans i ciutadanes i l'escola.

· Acordem que l'escola és un lloc bàsic per a la humanització. L'escola humanitza. És imprescindible per a ser persones, per esdevenir ciutadans. A l'escola s'hauria d'aprendre que, per ser feliç, necessito la felicitat de l'altre. És urgent canviar l'escola perquè va deixant de banda pel camí massa infants. No és útil a un terç d'infants i adolescents. Hem de resoldre tres grans crisis: la crisi de la segregació, la crisi de l'empobriment, la crisi de la desconnexió primerenca del saber.

· No posem en discussió que l'escola és lloc per aprendre a pensar, a trobar el "per què" de les coses. L'escola no pot ser un lloc on dogmatitzar, on vendre seguretats. No pot ser un lloc que mati la creativitat, la il·lusió, el fet de formular-se preguntes, de cercar respostes, gestionar els dubtes... No podem convertir els infants en aquells adults que pensen A, diuen B i fan C. El gran repte és que no han de perdre la curiositat de saber.

· Eduquem junts. No repartim per decret les funcions de l'escola i les de la família. La majoria de famílies estan desitjoses de ser ajudades a educar. I els mestres han d'estar encantats també que les mares i els pares entenguin per què es fa filosofia, per exemple.

· Evitem l'escolarització total de la infància. Si hem acceptat que s'aprèn jugant, anant a la muntanya, embrutant-nos... per què els escolaritzem tan aviat i els farcim de deures fins dalt? Hem d'acceptar que hi ha etapes clau. L'educació (que no escolarització) de 0 a 3 anys, diversificada i flexible, és clau. No omplim les vides dels nens i nenes de més escola després de l'escola, ni de més activitats escolars anomenades extraescolars.

· Acordem que una escola homogènia no és una bona escola. El "professor absurd" ho té tot classificat per nivells. El "pare absurd" diu: "el meu fill tindrà èxit perquè va amb companys que tenen ganes d'estudiar". Si algun sentit té l'escola és que s'ha d'integrar a la comunitat. Renunciem a la classificació escolar, als nivells, a les incapacitacions... Administració: no definim les escoles per "problemes" del seu alumnat. Pares i mares: no cerquem escola per evitar les "males companyies".

· Aparquem el currículum. Pactem les competències. Ens podríem carregar el currículum d'una vegada? Hem de descobrir què necessiten avui els nois i noies. Hem de despertar la passió per llegir, per exemple. Hem de mantenir i estimular la creativitat. I hem de deixar que s'expressin!

· Mirem cap endavant la vida en digital i fem l'escola nova cada dia. Encara hi ha gent que parla de noves tecnologies, en lloc de tecnologies de la realitat. Quant temps seran novetat? La construcció de la identitat, les relacions entre iguals... són avui diferents de les d'ahir. Educar ensenyant és una professió rigorosa, hem de creure-ho! Compte amb la moda de la nova escola! La innovació no és un màrqueting més! La millor de les metodologies, i la millor de les didàctiques, depenen de la il·lusió. Un profe entusiasmat, que deixa que l'alumne sigui protagonista, és capaç d'ensenyar el que sigui! Que no ens venguin fum, sinó mestres entusiasmats. L'escola, la innovació educativa, no és un mercat emergent!!!  

· Acceptem que l'escola és quelcom que no sempre està entre les seves quatre parets. Les portesobertes de les escoles parlen sempre del que ofereixen. I el discurs raonable d'una jornada de portes obertes seria: - Amb quants recursos de fora de l'escola compta el centre per educar el meu fill? Cal tenir present que aprenem fora de l'escola i integrem els sabers a dins. I a la inversa, aprenem a dins i els apliquem a fora. Reivindiquem que val la pena aprendre aquell saber que resulti útil a la comunitat; reivindiquem, doncs, l'aprenentatge i servei (APS).

Conclusió: l'escola sempre necessita una societat que pensi primer en els seus infants i adolescents. 

LES CLAUS PER L'IMPACTE SOCIAL DES DE L'ESCOLA

Col·loqui amb el Jaume Samarra (Centre de Recursos del Segrià), Cesc Jové (tècnic de l'educació de l'Ajuntament de Lleida), Àngel Domingo (delegat SED Catalunya), Pere Castanyé (Obra Social Maristes), Pepa Valls (doctora en psicopedagogia), Agustí Liñan (equip de gestions creatives de la UdL).

Cesc Jové. Per què apareix l'escola? Les persones des que som persones aprenem, perquè és la manera de sobreviure, uns amb els altres i amb tu mateix. Abans els petits aprenien dels grans i prou. Quan apareix l'escriptura les coses canvien perquè a més a més dels fets cal aprendre idees i maneres d'entendre la vida. I l'eina: llegir, escriure... i així apareixen els mestres. Fins al s. XVIII no apareix l'escola com la coneixem avui, i neix vinculada a la revolució industrial. I sorgeix perquè la persona serveixi per treballar a la fàbrica.  A finals del divuit surten tractats de modernitat pedagògica. A finals del XX i inicis del XXI encara perduren models educatius de fa dos-cents anys malgrat la societat no és pas la mateixa. Ara la demanda no són treballadors. Ara les demandes canvien cada any.  La societat d'avui és feta d'idees i serveis. Els avenços en el coneixement del funcionament del nostre cervell també obren oportunitats de noves metodologies per aprendre millor. També es parla d'una educació individualitzada però estem en un món que és sobretot social. Citant Ken Robinson, avui no ens podem imaginar pas la societat d'aquí 10 anys i, en canvi, un nen de P3 sap què li tocarà viure d'aquí 10 anys a l'escola.

"Educar no és omplir galledes, educar és encendre focs". Educar no és anar a buscar tranquil·litat, és ganes de viure.

"Educar és permetre que el nen/a sigui allò que ja és". És important tenir-ho en compte.

Pepa Valls i Agustí Liñan exposen la gestió creativa de la Universitat, que és un espai d'aprenentatge autogestionat, una estratègia que connecta l'espai institució educativa, la facultat, i comunitat. És un projecte que replanteja els models de docència. La globalització ens ha ensenyat que el coneixement s'expandeix. No es pot oferir de forma jeràrquica, sinó més horitzontal. El mestre, més enllà d'un professional del currículum, ha d'investigar, dissenyar, formar-se... Cal optar per una educació formal i no formal. La Universitat ha de sortir al carrer per no quedar-se obsoleta. Cal passar de l'educació de l'obediència a l'educació en la coresponsabilitat. Els mestres hem de dissenyar una visió col·lectiva, crítica, transformadora, responsables del que som. La formació no només ha d'inserir persones a la societat i al mercat laboral, sinó que ha de donar un pas més enllà i ha de formar persones que siguin transformadores de la societat.

Agustí: l'acció social i comunitària és important. Més enllà de tots els conceptes que estan implícits en l'acció (felicitat, solidaritat...) és important l'aprenentatge. És important donar visibilitat els processos, perquè serà una manera de donar qualitat als projectes.

Pepa: Cal un canvi de paradigma. Les institucions educatives han de perdre poder i l'han de guanyar els alumnes i les famílies. Hem d'optar per models creatius i de pensament reflexiu.

Intervé Jaume Samarra, especialista en temes digitals, amb vocació en el tema dels mitjans de comunicació a l'educació.  L'educació i el món educatiu continuen sent el garant de l'accés a la cultura universal. L'escola hauria de ser l'instrument per fer les escletxes socials actuals menys profundes. L'escola, a més, és un element essencial de socialització. En un món líquid, canviant, global... ens movem per bombolles. La fragmentació que tenim ens fa entendre la realitat com la dels nostres afins. Els centres educatius han de permetre sortir del cercle pròxim i tancat, han de barrejar-nos, socialitzar-nos. Si la visió del món educatiu és que ens serveix per tenir títols, una promoció social, curricular, la producció futura... anem malament. En canvi si la visió és més humanista, ens farà pensar més en l'alumne, en educar per a la vida, i l'estructura serà, per força, diferent. L'entorn és molt més educatiu que fa un temps, vora l'escola tenim institucions i xarxes amb vocació educadora i hem d'aprofitar aquestes sinèrgies.

Hem d'entendre que l'educació és pensament i el pensament ens fa lliures. Importa l'actitud i la mirada. Si mirem l'alumne i tenim una actitud d'educar per a la vida, els canvis  hi seran. L'educació ha de ser útil a l'individu i a la comunitat.

Pere Castanyé ens diu que cal reivindicar el paper del món educatiu no reglat, ja que l'educació no passa només per l'escola.  També ens convida a pensar en les persones que queden aïllades i excloses de l'escola i de la societat; persones que queden fora.

L'impacte social de l'educació existeix. Primer depèn de l'educador. El canvi sempre parteix de l'educador, no pas de l'estructura. L'escola ha de liderar el canvi; les obres socials ens hi hem de sumar. 

Àngel Domingo cita Paulo Freire: una de les tasques de l'educador/a és descobrir els motius per l'esperança. Les escoles i les ONG hem de tenir les persones com a centre i treballar conjuntament. Les ONG van néixer després de les guerres mundials, però amb el temps ha canviat la seva raó de ser. Anys enrere les ONG es caracteritzaven per l'existencialisme, projectes de desenvolupament i accions poc coordinades, mentre que avui existeix una major coordinació global i l'acció passa, també, per fer incidència política.

Les causes de la pobresa són les mateixes aquí a Lleida que a l'Àfrica. Les conseqüències segurament són diferents. Per tant han de canviar les polítiques educatives perquè canviïn les estructures. Les ONG de desenvolupament han impulsat, juntament amb el Departament d'Ensenyament, el Servei Comunitari, una proposta pedagògica que implica la realització d’una acció solidària protagonitzada per l’alumnat, destinada a atendre necessitats reals d’una comunitat i planificada en forma integrada amb els continguts curriculars d’aprenentatge. La metodologia d'Aprenentatge i Servei és aplicable dins de l'escola, en obres socials i en diferents institucions. Serveix per dignificar també les persones que se'ns queden fora del sistema. Hi ha temes que ens reclamen a l'escola i a les ONG: gènere, democràcia i participació, medi ambient, economia solidària, interculturalitat... Ens hem de posar d'acord per deixar els infants i joves que siguin ells, en la seva singularitat, per alliberar-los d'un sistema neoliberal. Són, som, molt més que productors i consumidors. Tota persona té uns dons i la metodologia ha de permetre posar aquests dons al servei dels altres.

En l'educació tots som responsables, per tant és important establir vincles forts i de confiança entre totes les entitats.

És possible una altra escola?

Jaume: Sí, però hi ha pressions, proves PISA, resultats... Hem de pensar en moltes coses, com es poden desenvolupar individualment i col·lectivament de forma respectuosa.

Pepa: El repte és continu perquè, a més, tot canvia ràpidament. Hem d'escoltar els alumnes, hem de donar espai perquè prenguin decisions. Impulsar canvis és complex perquè hi ha formes d'entendre l'educació i la vida diferents. És complex, però possible! Per això estem aquí. A gestions creatives tenim l'espai assemblea, on els alumnes prenen decisions de veritat sobre el seu procés.

APS, s'han fet passes?

Àngel: tot i l'impuls del departament que estableix APS a 3r i 4t d'ESO, estan en un moment inicial perquè suposen "fer caure les parets" del centre, sortir de l'estructura. Hi ha algunes experiències significatives que es troben al web del Centre Promotor d'APS. Però encara queda molt per fer.

Pere: Cal un punt de rebel·lia, si no estic content amb el sistema, repensem i sortim del sistema. Només així tindrem estructures noves. Incomoda i fa por, però si no ens rebel·lem no canviarem.

Jaume: L'escola ha de ser tranformadora però amb complicitat, sola no!

Cesc: Les administracions no podem posar entrebancs.

Agustí. Hem d'aprendre a posar-ho en dubte gairebé tot. I tot comença des del local. Les petites rebel·lions han de ser sostenibles.  Ens hem de desprendre de moltes creences i seguretats.

I les famílies?

Cesc: la família -amb tot el ventall de formats possibles- hi ha de ser, eduquem la col·lectivitat, no només l'individu.  Però no és fàcil.

Pere: simplificant, hi ha famílies implicades, les que accepten l'escola, les que posen entrebancs al centre i les que ni s'ho plantegen. Com ho fem perquè totes participin i s'hi sentin a gust? Hem de fer ponts.

L'escola és prou permeable?

Jaume: Hi ha complicitats i s'està produint. Sinó, tornem a la mirada purament academicista que ja no és la feina de l'escola. Jo somio una escola on hi viuen i conviuen alumnes i pares, també.

Agustí: ens llença una reflexió final: naveguem entre contradiccions. Hem fet un debat poc participatiu quan hem parlat i volem una escola participativa! Hem de fer-nos sempre autocrítica, perquè en les nostres pràctiques evidenciem les nostres mancances. 

TALLER: Espiem la publicitat

Primer hem parlat del títol del taller:" Espiem la publicitat". Han sorgit aquestes preguntes: Què vol dir espiar? Podem espiar? Ens agrada? Per què?

Després hem parlat de perquè hem de treballar la publicitat en les sessions de filosofia i aquesta ha estat la justificació:

La  publicitat com a recurs ens permet

· Generar mirades sobre la publicitat, aconseguint criteris.

· Treballar diferents habilitats de pensament.

· Dialogar sobre temes filosòfics: desig, necessitat, voler, sentir.

· Compartir experiències similars.

Seguidament ens hem agrupat per parelles i hem traduït en un traç els conceptes bellesa, autoestima, elegància i seguretat. Després hem establert un diàleg obert amb tot el grup aportant i justificant els seus traços. Ha estat molt enriquidor ja que hem treballat moltes habilitats de pensament: definir,  interpretar, justificar, comparar, donar raons, argumentar...

Finalment, hem vist imatges publicitàries, les hem analitzat i hem fet una avaluació figuro-analògica de com ha anat la sessió.

TALLER: El Museu, un espai per a la creació de relats educatius

Miquel Sabaté, responsable de l'àrea d'educació i mediació del Museu de Lleida, ha compartit tot el potencial cultural i educatiu del Museu. També ha apel·lat a la complicitat amb escoles i entitats per generar nous projectes comunitaris. Sabaté creu fermament en els museus com espais on poder interactuar i generar coneixement a partir d'activitats significatives i ha il·lustrat aquesta proposta amb multitud d'exemples. També ha reivindicat el Museu com espai per garantir la igualtat d'accés a la cultura, un espai per reflexionar en positiu sobre la interculturalitat i un espai de comunitat on tothom hi és convidat a proposar.

El Museu de Lleida té una gran oferta educativa que els diferents docents han descobert amb explicacions detallades. El taller ha generat una sessió pràctica final on professors de diferents etapes educatives han fet propostes a partir d'obres del museu comprovant les possibilitats didàctiques d'aquest equipament cultural.

TALLER:  TIC

La irrupció de les TIC a les nostres vides ha suposat un canvi d'hàbits, costums i l'aparició d'un grapat de noves eines que, tot i que han arribat per quedar-se, encara no hem tingut temps de crear un marc legal, social i pedagògic que ens permeti fer-ne un ús correcte i aprofitar-ne les possibilitats. En aquest sentit, la dialèctica entre escola i família és fonamental.

TALLER: EMPRENEDORIA SOCIAL

Montse Pons, directora de l'escola Maristes d'Igualada, ens presenta el projecte d'emprenedoria social que duen a terme al seu centre amb nens i nenes de 5è de primària. 

El projecte ja fa 7 anys que està en marxa i l'escola va ser escola pilot d'aquesta proposta que venia des de la diputació de l'Anoia. L'objectiu del projecte: dotar als nens/es d'eines per entendre el funcionament del món empresarial. És un projecte on es treballen totes les competències i pren especial importància el treball en valors. 

Per classes han de crear una empresa. Tot surt dels mateixos alumnes, és un treball assembleari. Les decisions són democràtiques, hi ha votacions (per escollir el logo, el nom, etc) es fan campanyes de candidatures (per ser el director, el tresorer de l'empresa), es deixa fins i tot, un dia de reflexió. Es visiten administracions (per aconseguir el Nif de l'empresa, un permís de venda al públic pel dia del mercat,...), es creen els estatus de l'empresa, i el tipus (S.A., S.L o una cooperativa). I, al final: es pensa el producte, es vota el millor i es fa previsió de costos, pressupostos, dissenys, prototips, i tot el necessari perquè el producte surti el més rendible possible. Se segueixen criteris de sostenibilitat i ecologia i finalment, es fabrica. 

Necessitem assessorament extern? Algun expert en matèries perilloses? Doncs el convidem. Cal saber si em de demanar un crèdit per a la fabricació? Que suposa per als socis? Amb el capital que aportem n'hi ha prou? Doncs vindrà un banquer a explicar-nos. 

Finalment, el dia de venda, els productes no tan sols s'han fabricat sinó que s'han empaquetat i ara cal fer-ne publicitat (ràdio, tele, digital, de la manera que puguem i segons les nostres possibilitats). El dia de mercat és tot un èxit, ara fem recompte de guanys: tornem el capital als socis i què ens queda? Doncs amb això farem una aportació a una ONG, la que vulguem, fem propostes. I amb la resta? doncs ens finançarem una sortida a final de curs. Tothom hi guanya! Visca l'emprenedoria i sobretot, l'emprenedoria SOCIAL!

Tots els assistents vam quedar enamorats del projecte, com pot ser? I nens de 5é? El que més ens va sorprendre? Què és fàcil! ens preguntàvem... si ens diuen que els nens de 5é són capaços de gestionar tot això abans de veure el projecte, no ens ho creiem! Les limitacions, qui les fica? Generalment, els adults. Somiem... perquè tot és possible. 

TALLER :  Gammificació en valors 

 (Àngel Domingo- Coordinador de la ONG SED Catalunya)

El joc és una eina d'aprenentatge significatiu. Per un infant tot és joc, descobreixen els móns i els preparen per la vida d'adult.

Als educadors el joc ens ajuda a veure com és l'infant i ens permet avaluar la competència social perquè treu als nens/es de les seves individualitats, els posa en contacte amb les regles i amb els altres membres de la comunitat.

En aquest taller hem anat més enllà. Hem agafat una temàtica social  molt actual com és el tema dels refugiats, hem incorporat un joc per fer un aprenentatge transversal i treballar diferents competències.

Hem arribat a la conclusió: els educadors tenim un repte, incorporar dins del currículum el joc per aprendre de manera diferent, on els alumnes poden participar de manera més experimental més vivencial i auto-avaluar els coneixements apressos a través del joc.

L’Àngel Domingo ens va presentar la gamificació com un procés de transformació educativa a través del qual les experiències d’aprenentatge són viscudes com un joc. Des d’aquesta perspectiva, l’educador ha de transformar la seva mirada davant les activitats educatives i pensar-les en clau d’experiències de joc i d’aprenentatge.

Incloure la gamificació dins de la programació curricular resulta especialment interessant a l’hora de treballar els valors a les escoles, especialment en les etapes superiors de l’ensenyament obligatori.

El procés de planificació d’una activitat educativa de gamificació ha de preveure els passos següents:

-          Definir els objectius d’aprenentatge reals que pretenem amb l’activitat.

-          Escollir el joc més adient segons l’edat madurativa dels alumnes (Piaget).

-          Pensar l’ambientació.

-          Realitzar la presentació del joc.

-          Comprovar l’assimilació de les normes a partir d’una prova.

-          Realització del joc.

-          Reflexió sobre el què hem experimentat a partir del joc.

-          Avaluació competencial.

Durant el transcurs de l’activitat el paper de l’educador ha de ser:

-          Motivar el joc.

-          Crear les condicions indispensables.

-          Distribuir rols.

-          Afavorir l’equilibri en el grup.

-          Observar els diferents rols i les relacions que es donen entre els components del grup.

Un cop exposada la part teoria, l’Àngel Domingo ens va convidar a viure una experiència pràctica de gamificació de valors aprofitant l’actualitat dramàtica dels refugiats. A partir de la visualització del vídeo “People of nowhere”, tots els participants vam participar en un joc de rol a través del qual ens vam convertir en membres de les famílies refugiades protagonistes i vam poder posar-nos a la seva pell, empatitzar i comprendre situacions com: el fet d’haver de decidir en 30 segons què emportar-nos de casa abans de fugir de les bombes, les dificultats del camí,  la importància del treball en equip a l’hora d’aconseguir aigua o de creuar rius, etc. 

Amb aquesta experiència vam poder comprovar com, a través de la gamificació, les històries, els aprenentatges i el joc es poden donar la mà per revolucionar el dia a dia de entorn educatiu.

RECULL DEL DEBAT A L'ESMORZAR PEDAGÒGIC

L’escola ha d’ajudar als pares en l’educació i els pares han de participar en la dinàmica de l’aula?

. Està clar que han de participar per anar tots a una.

. En la nostra escola, en general, ja es fan bastants actes o activitats en les que participen els pares : tallers, Projecte ciutat (infantil), sortides a Museus, ludoteques, festivals,... Hi ha la figura de vocalies (sobretot funciona a infantil i primer cicle de primària). Ser conscients que tots els pares no es poden implicar de la mateixa manera.

. Hem de comptar amb els pares, han d’entrar a l’escola. Obrir les aules als pares.

La innovació educativa s’ha de centrar en l’ ús de les TAC?

. Les TAC és un recurs, un complement, pensar que s’ha de centrar és un error. Les persones, els mestres, la metodologia és la innovació.

. Explicar l’ ús que es pot fer i diferenciar del mal ús. Han de contrastar les informacions.

. Els joves no poden viure sense internet

. La immediatesa.

. Hi hauria d’haver un equilibri entre l’actitud del mestre que ha d’engrescar i les activitats a fer. El mestre no hauria de  perdre el paper de guia.

És necessari crear una assignatura per treballar els VALORS?

 . Evidentment que no cal crear una assignatura, però tothom ho hauria de tenir present i aprofitar cada dia per treballar-los i donar model.

. Recursos :A la nostra escola a tercer cicle de primària parlen d’assemblea grupal, de les tutories a l’ ESO

Per avaluar correctament és imprescindible fer exàmens?

. Avaluar és corroborar el que s’ aprèn. Per tant per comprovar-ho es pot fer de moltes maneres, una és fer un examen, però tots sabem que n´hi ha d’altres més motivadores, participatives: els treballs individuals, els treballs en grup ,les exposicions orals,...

. Els exàmens és una manera d’avaluar incomplerta. No explotes el potencial total que tenen els alumnes.

. Què és més important ser avaluat o ser competent?

. L’autoavaluació també és important. (rúbriques)

. Partint de la base “que si no emociona no funciona”, les eines d’aprenentatge i d’avaluació d’aquest també és necessari que d’alguna manera motivin i enriqueixin. Cal avaluar coses que van més enllà del que s’avalua en un control.

. Avaluacions consensuades amb els mateixos alumnes. Els alumnes haurien de saber quins seran els criteris d’avaluació.

. També pensem que els exàmens existeixen perquè el sistema obliga, els pares volen saber quina nota tenen els seus fills, els alumnes també i llavors els mestres avaluen i posen nota.

El tutor ha d’estar al grup de whatssap de l’aula?

. És un perill perquè llavors els pares tenen el número del tutor i el podrien utilitzar per altres coses personals.

. Si el tutor estigués al grup, podria gestionar millor certs aspectes que no es farien tant greus.

. Els pares potser no parlarien amb la mateixa llibertat, si hi hagués el tutor.

 . És una eina que va molt bé, per poder dir informacions de manera ràpida.

. L´escola ja fa les recomanacions i orientacions perquè es faci un bon ús del whatsapp, però costa molt poder gestionar el bon ús que se´n fa.

III JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT 2016

El divendres i dissabte, 29 i 20 de gener, s'han celebrat les Jornades Pedagògiques amb el lema "L'escola, un laboratori de creativitat i innovació".

Xerrada inaugural: Els secrets de la llengua

L'escriptor Màrius Serra el divendres a la tarda va inaugurar les Jornades amb la xerrada "Els secrets de la llengua". Va reivindicar la llengua com a font de plaer, defensant els errors com a font d'aprenentatge i camí de creació. La llegua és un ésser viu, en constant evolució, i un arxiu de memòria. Amb un tarannà proper i engrescador va posar-se el públic a la butxaca amb diverses anècdotes, trabucades verbals i jocs lingüístics. La presentació del ponent, del Màrius Serra, la fan els alumnes a partir d’una enginyosos enigmàrius.

–Mai m’havien presentat tan bé – confessa el Màrius. I desgrana quatre conceptes entre trabucades verbals que arrenquen un bon grapat de rialles del públic.

1. La llengua és una font de plaer. Tots hem après la llengua jugant, en contacte amb la gent que més ens ha estimat, com la mare. La llengua és un reflex del que som nosaltres i està clar que els éssers humans som imperfectes. Dels errors hem de fer-ne aprenentatge, riure dels errors.  El geni de la llengua reivindica l’error perquè és humà i perquè és la clau per esmenar-lo. L’evolució de totes les llengües està farcida d’errors. Hem de pensar en temes d’adequació, cal donar la idea del què és correcte i què no és correcte. Però com a usuaris adults hem de tenir clar que la correcció i incorrecció és una convenció. Cada parlant és poliglota perquè té registres diferents. La llengua del pati ha de tenir un registre diferent de la llengua de l’aula, ha de ser així.

2. La llengua és un ésser viu que evoluciona constantment, i nosaltres amb ell. No és instrument del passat. Forma part del que es fa a l’aula i del que passa al patí al passadís, també. L’argot és el que més evoluciona perquè els fills volen parlar diferent que els pares. Hem de ser conscients que el nostre punt de vista té com a normal el que nosaltres sabem, per tant compte amb la superioritat de sentir-nos millors parlants que els joves o millors parlants que altres.

3. La llengua és un arxiu de memòria. Recordant Joan Coromines, el Màrius defensa que la llengua és memòria, memòria  històrica.

4. L’alfabet és un dels tres grans invent de la humanitat. El codi de signes té una potencialitat enorme. Qualsevol text que escrivim mai ningú abans l’haurà escrit abans, posar juntes paraules que mai ningú ha ajuntat és apassionant.

I tanca la xerrada amb un clam a favor dels traductors, lingüistes, i professionals de la llengua. Hem de formar en humanitats perquè cal criteri. El google translator és un virus, no té criteri. Per tant formem i eduquem criteri en general i en humanitats. La tecnologia no pot suplir mai la persona.  És meravellós tenir eines informàtiques però hi ha d’haver sempre l’ull crític. “Llegiu, escriviu i gràcies per l’atenció”. I el proper llibre que sortirà el proper Sant Jordi de la factoria Màrius Torres és “Res no és perfecte a Hawai”.

Xerrada-col·loqui "La creativitat... assignatura pendent? 

El debat-col·loqui va ocupar les primeres hores de la jornada del 30 de gener i va estar gestionada per les següents persones:

Moderador: Carles Cuéllar (Coordinador Pedagògic del Col·legi Maristes Montserrat)

Tertulians: Antoni Tolmos (professor UdL), Gemma Abelló (Dissenyadora gràfica), Adelina Freixinet (Mestra i membre del grup ICE de Filosofia) Eduard Vaquero (professor UdL), Josep Rey (Membre del Museu de les Matemàtiques)  i Enric Brescó (professor UdL).

Abans del col·loqui fem un homenatge al pedagog Pere Pujolàs , que l’any passat estava present a les Jornades i ens va deixar malauradament l’estiu passat. Per potenciar la creativitat en equip els equips han de ser heterogenis, per sumar punts de vista. El Pere segur que parlant de creativitat hi afegiria el treball cooperatiu com a riquesa i metodologia multiplicadora.
Toni, pianista i compositor, La creativitat ens ajuda a solucionar un problema. Associem creativitat a l’àmbit artístic. Crear és mostrar la intimitat. Per això crear fa vergonya. Tenim tendència a jutjar-nos negativament. En creativitat no existeix l’incorrecte perquè el creador crea a partir del que creu. Potser no ens agrada, on o ens diu res, però no és incorrecte. A l’educació mai s’ha de jutjar incorrecta la feina creativa d’un nen perquè és atemptar contra la seva creativitat.  Creativitat és mirar on tothom mira i veure el que ningú veu. Els nens veuen primer el que nosaltres no veiem, tenen una mirada creativa. El talent és una capacitat innata que cal desenvolupar, algú t’ha de portar a l’escola de música, al taller d’art, a la pista de tennis... Ser creatiu, primer, és tenir una visió, una sensació, una necessitat per cobrir, una necessitat fisiològica, i no té perquè ser només enfocat a l’àmbit artístic. Quan sorgeix un problema hem de ser creatius: per aparcar, per fer un dinar...
La por  és una emoció necessària, però no pot ser un entrebanc. Quan som creatius tenim por a ser jutjats, a què ens posin una nota a la nostra creació. És un procés, no una finalitat en si mateixa. Sentir-se orgullosos i feliços del que has fet, aquest és l’objectiu de la creativitat.
Improvisar és la llibertat màxima. Però la improvisació no existeix, és qüestió de temps. És combinacions de paraules que coneixem i les ordenem de la nostra manera.
Sé el que hi ha i aleshores faig el que vull. Això és ser creatiu. Hem de saber la llei educativa i aleshores fer el que vulguem a l’aula.
Quan intentem emocionar i preguntem què ha de tenir una bon cançó? Sabina deia “una buena letra, melodia, acordes y otra cosa que nadies sabe lo que es però que es lo que mas importa”. Això és el que hem de fer amb els nens, buscar el que més importa.    
Gemma, llicenciada en belles arts. Es dedica a l’educació de docents, art teràpia i disseny gràfic. Projecte Sense Embuts.
La creació se’ns coarta des de l’escola. Des d’Art teràpia abracem des d’altes capacitats fins a discapacitats. Tots som creatius. Actuem des de l’emocional.
Posem-nos en acte cretiu, per explorar les emocions, tractar les persones des de l’anima.
La creativitat treballa amb la reserva de salut de la persona. Ens ajuda a adaptar-nos a noves condicions.
Adelina, educadora. Què és la creativitat? És una capacitat que tenim tots. No distingeix races, ni coeficients intel•lectuals. Abans es pensava que era un do. Des de l’escola l’hem de desenvolupar, ampliar, utilitzant metodologies. Creativitat és mirar una mateixa cosa de formes diferents.
“No hi hauria creativitat sense la curiositat que ens mou” Paula Freire.
“Crear és generar noves, originals i fluides idees; idees que tenen valor“ Angelica Satiro. “Hi ha una esquerda en totes les coses, precisament per aquesta esquerda és per on entra la llum”. Leonard Coen
“Fes el que has imagina’t, senzillament intenta-ho” Tina Baus
“És creativa una ment que sempre treballa, sempre fa preguntes, descobreix problemes on altres troben respostes satisfactòries” Gianni Rodari
“Si tinguéssim una fantàstica (com tenim una lògica o una gramàtica), s’hauria descobert l’art d’inventar”. Gianni Rodari
Per desenvolupar la capacitat creativa necessitem plantejar-nos preguntes, fer errors, dialogar... tot això requereix temps. I a l’escola no podem crear un producte ràpid sense donar temps, consumim productes. La cultura de l’èxit i de l’excel•lència no ha de ser una cultura del consumisme que serà per força poc creativa.
Diu que una dona jove amb un nen als braços passava per davant una cova i una veu la convida a entrar i agafar tot el que volgués però sense deixar-se el més important. Així que entra li repeteix: agafa tot el que vulguis però no oblidis el més important i ves de pressa que les portes es tancaran. Veu moltes riqueses, deixa el nadó en un espai, a recer, carrega riqueses fins dalt, surt corrents i es tanca la porta al darrere. S’havia deixat el més important a dins.
No perdem mai de vista el més important com educadors.
Josep, gran professor de matemàtiques, president del Museu de les Matemàtiques de Catalunya. Pilar Bayer parlant de creativitat deia que primer són els creatius, després els intèrprets i després el públic. Això funciona en el tema musical, per exemple, però també en el matemàtic.
- Què he de fer a l’escola? - El que vulguis!
Aquesta resposta no talla la creativitat. A l’escola sovint tallem la creativitat innata. Perquè els nens siguin creatius els mestres han de ser creatius. Ensenyar és un art, hem d’improvisar a classe. Defenso una improvisació organitzada. Tipus jazz. Per mi aprenentatge no és memoritzar sinó que et quedin a dins els conceptes. Un cop entri a dins ens serviran per resoldre problemes, i la creativitat sortirà quan hem de respondre a les necessitats. Tots portem a sobre moltes matemàtiques i molta creativitat. El Museu és un lloc d’aprenentatge lliure i entre alumnes, amb gent. La creativitat també s’encomana.
Creativitat és també ensenyar a pensar.
Enric, mestre de música, professor a la UdL. La creativitat ens la donarà la LOMCE, que ha sortit en moments de crisi, retalla hores bàsiques, augmenta hores bàsiques però no pas per ser creatius. El nostre sistema educatiu està malalt, tenim una educació bulímica, omplir el cap de continguts que no són funcionals en l’àmbit pràctic. Sóc un defensor de l’Educació infantil perquè és on neix tot. Allí hi ha poder per fer persones. És innata. A l’escola matem la creativitat i a la universitat els enterrem. Pocs ressusciten. Que la tecnologia no va lligada amb la creativitat ho demostren les pissarres digitals. En funció com utilitzem els instruments seran creatius o no.  La neurodidàctica, la neurociència, és important. Les emocions són bàsiques perquè es pugui valorar, crear. Un nen de 3 anys no és la meitat d’un de 6, és un de 3 anys i ha de fer el que toca als 3 anys. Els pares demanem que als 3, 4, 5... tinguin coneixements, continguts, que llegeixin... Finlàndia és una bomba amb patinet i no llegeixen pas a 5 anys. Els profes no matem la creativitat, fem el que podem. Qui mata la creativitat és el sistema, són els llibres de text.
Un enamorat li deia a la seva estimada “no sóc ric, només tinc els meus somnis, però els poso sota els teus peus, espero que caminis amb delicades perquè estaràs xafant els meus somnis”. No limitem els nens i nenes. Juguem amb les seves emocions, la seva persona, el que poden arribar a ser.
Eduard, professor de didàctica, persones d’exclusió social. 5 idees d’educació i creativitat.
1.       La creativitat neix en moments de crisis, quan hi ha quelcom a resoldre.
2.       La creativitat es dilueix en idees preconcebudes, cal trencar per ser creatiu. Per ser original s’ha de saber seleccionar el que es copia. S’ha d’evitar ser convencional per crear.
3.       La por al fracàs és la pitjor enemiga de la creativitat.
4.       La creativitat es cultiva quan es practica, quan s’aplica.
5.       Els productes de la creativitat s’infravaloren. La creativitat no té res a veure amb la tecnologia.
En l’àmbit de l’educació social no tenim currículum. Ningú ens diu què hem de fer. Hi ha reglaments, projectes educatius, circulars... que indiquen cap on hem d’anar. Però continguts no. És una gran virtut i oportunitat perquè així els educadors poden escollir i prioritzar els continguts quan s’intervé amb les persones. I aleshores s’utilizen les metodologies més escaients. Potser, d’entrada, el currículum que hi ha a l’educació formal mata la llibertat del docent. La diversitat de metodologies ens pot fer creatius, les habilitats per davant dels continguts. Cal educar la capacitat de fer preguntes, l’esperit crític.
Idees per fomentar la creativitat
• creure amb la pròpia intuïció amb la intuïció dels infants.

• creure amb les potencialitats pròpies amb les dels infants.

Seguint l'etiqueta del twitter #3jornadesMM  i el twitter @maristeslleida podeu accedir als comentaris que va generar aquest ric i apassionant debat pedagògic. Us deixem algunes de les frases però recomanem entrar a l'etiqueta i llegir totes les interessants aportacions.

El talent és una capacitat innata que cal descobrir i desenvolupar. Antoni Tolmos

Creem en moments de crisi. Cal reinventar-nos. Eduard Vaquero

S'ha de fomentar a les aules la comunitat de recerca perquè hi hagi molta reflexió entre alumnat i professorat. Adelina Freixinet

Cal treballar amb les persones des de l'ànima. Gemma Abelló

La POR al fracàs és la pitjor enemiga dels processos creatius. Eduard Vaquero

Hem de fomentar una actitud investigadora, flexible i que ajudi als alumnes a adaptar-se en diferents situacions.Gemma Abelló

Creativitat és ensenyar a pensar. Josep Rey 

La neurociència explica que el moviment activa millor plasticitat entre neurones i això fomenta la creativitat. Enric Brescó 

Per crear necessitem TEMPS no és pot seguir aquesta inèrcia del consumisme immediat. Adelina Freixinet

I si el currículum és qui mata la creativitat? És més importat aprendre habilitats que continguts.Eduard Vaquero

La creativitat també  s'encomana si la posem en joc. Josep Rey 

La creativitat és un procés, jutjar o avaluar obres creatives fomenta la por i frena la motivació. Antoni Tolmos

Els llibres de text maten la creativitat. Enric Brescó

Oferir més espais lliures als alumnes. Una escola menys dirigida i més oberta fomentarà la creativitat. Gemma Abelló

El museu de matemàtiques és un exemple d'espai d'aprenentatge lliure i entre iguals. Josep Rey 

Hem d'acollir el pensament divergent a les escoles, hem de fer propostes on els alumnes trobin més d'una solució creativa a diferents problemes. Adelina Freixinet

Tenim un currículum ple de continguts teòrics que no es vincula prou a la pràctica i experiència. Enric Brescó

Esmorzar creatiu

Durant l'esmorzar els dos-cents educadors participants han pogut participar en diferents racons creatius. A partir de les intel·ligències múltiples s'han creat espais experimentals per fer de l'esmorzar un punt de trobada pedagògica. Destaca el muntatge facilitat pel Museu de les Matemàtiques de Catalunya, amb el lema "prohibit no tocar". Un racó especial era el dedicat al pedagog Pere Pujolàs que va participar en l'anterior edició de les Jornades Pedagògiques i ens deixà, malauradament, l'estiu passat. 

Tallers

Les Jornades han finalitzat amb diferents tallers: 

I la creativitat, com sona? / Antoni Tolmos (professor UdL)

Ciència, res és impossible! / Andreu Arbó (professor Col·legi Maristes)

Matemàtiques creatives / Joan Folguera (professor Intitut Gili i Gaya)

Animant amb l'Stop Motion / Enric Brescó (professor UdL)

Llenguatge creatiu i inclusió / Pere Pifarré i Laura Espelt (professors Col·legi Maristes)

Destaca el taller adreçat a les famílies: "Perills i oportunitats de les xarxes socials"  impartit per Eduard Vaquero (Professor de la UdL i membre del GRISIJ -Grup de Recerca en Intervencions Socioeducatives en la Infància i la Joventut) i Ramon Arnó (advocat especialitzat en l'ús d'internet i membre de l'Observatori Lleida Pantalles).

Des de la comissió organitzadora valorem molt satisfactòriament el nivell dels ponents i la qualitat del debat que ha generat entre famílies i educadors aquesta trobada.

II JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT 2015

En el marc de les II Jornades Pedagògiques Maristes Montserrat i, concretament en l'acte inaugural del divendres 30 de gener, en Xavier Melgarejo ens va fer aportacions de qualitat aprofitant la seva experiència a Finlàndia i la trajectòria professional com a psicòleg i director d'escola.

Us fem un breu recull de frases i aspectes destacables:

L'escola és una comunitat de vida on tots creixem, compartim  i aprenem.

L'atenció a la diversitat ha de ser una prioritat, no podem permetre el fracàs escolar.

Els mestres i la gestió de l'escola s'ha d'articular amb un treball en equip de qualitat.

Tenim una gran responsabilitat en fer una educació en valors que formi persones amb gran compromís ètic.

El bon acompanyament i l'acció tutorial és decisiva en la formació dels alumnes.

La recerca educativa ha de ser present a l'escola en forma de projectes i propostes innovadores, ens hem d'arriscar, hem de ser valents perquè amb l'educació ens juguem el millor de casa...els nostres fills i el futur de tots.

La família és la primera responsable del fet d'educar i fa confiança a l'escola del seu bé més preuat.

A Finlàndia hi ha una formació excel·lent del nou professorat. En aquest país els mestres tenen una alta reputació i per a ells ser-ho és un honor.

A Finlàndia hi ha unes biblioteques municipals molt ben equipades i a les escoles dediquen molts recursos als espais i materials de lectura.

També fem una breu síntesi de la taula rodona del dissabte 31 de gener on van participar 4 magnífics ponents. Us deixem alguna aportació de cada un d'ells.

Pere Pujolàs - des de la perspectiva de l'aprenentatge cooperatiu a les escoles.

Citant H.Camara: "el somni d'una sola persona, sols és un somni. Un somni compartit és l'inici d'una gran i nova realitat" 
Als alumnes els fem fer treballs en grup i mai els hem ensenyat com fer-los. A treballar cooperativament se'n pot aprendre.
L'aprenentatge cooperatiu possibilita la participació, i la participació és necessària a l'hora d'aprendre. Encara som massa competitius -que no competents- a l'aula. Per ser competents ens necessitem els uns als altres. Posar els alumnes de 4 en 4 no assegura la participació, cal estructurar el treball cooperatiu. Treballar en equip no és només un recurs, és un aprenentatge. Darrere la cooperació hi ha en joc un grapat de valors positius. L'objectiu és assolir aules inclusives basades en la participació. És just aspirar a una educació equitativa. A més, és necessari per aprendre a conviure. I no és una utopia, és possible! Un somni compartit per moltes persones és ja una realitat.
Recomanació lectora de David W. Johnson "Aprendizaje cooperativo en el aula".


Xavier Melgarejo- aportant la visió de gestió general d'un centre i l'experiència de Finlàndia. 

A Finlàndia, fa 40 anys, van definir la llei d'educació. Ho van fer a partir de la participació activa de la comunitat, plantejant quina persona volien, un debat de 4 anys. Una llei que es revisa cada 14 anys però que en la seva base no s'ha tocat. I les bases són la igualtat d'oportunitats, crear coneixement, la participació. L'escola està enfocada a la vida. Malgrat el panorama polític que tenim (els nostres representants no es parlen!), hi ha esperança. Hem de crear escoles obertes, claustres cohesionats que sàpiguen on van, comptar amb la participació de famílies. Tot el que no està prohibit es pot fer. El moment de caos que vivim és una oportunitat. Cal confiar, ser valents i agosarats. Hem de dissenyar escoles obertes i societats obertes, educar persones que millorin el país, no que se n'aprofitin.
A Finlàndia el 30% del currículum de primària el dissenya el Parlament, el 70% restant el fan a l'escola. 

Carme Alemany - des de la proposta dels canvis metodològics que prioritzen la participació de l'alumnat.

Els mestres ens hem de treure la caputxa de professors i ser més persones. L'escola és la vida! 
Hem d'ensenyar a ajudar a aprendre al llarg de tota la vida. L'escola ha de posar estímuls a l'aprenentatge autònom i actiu.
A l'escola hem de parlar i enraonar...sinó com volem aprendre?
Les escoles rurals tenen una diversitat gran i per això sempre es treballa en grup malgrat cadascú aprèn el que vol aprendre perquè l'aprenentatge és un acte de llibertat. Perquè sigui significatiu l'alumne, i el mestre, ha de participar activament. El mestre que participa aprèn molt a l'escola conjuntament amb els infants. El nen és una persona plena, l'hem d'escoltar, hi hem de confiar. Per encomanar il•lusió l'has de tenir. A l'escola s'ha de poder parlar. Separar aprenentatges no respon a la vida, són aprenentatges arbitraris. Les famílies ens deixen a l'escola el millor que tenen per això hem de dialogar amb elles. Han de poder passar per l'aula i no només per ensenyar sinó també per aprendre! Es tracta d'activar el sentit comú, organitzar l'escola de forma més natural. L'escola és la vida, abans que profes som persones. Hem de respondre a la realitat, no partir de continguts conceptuals. Som acompanyants. Hem de ser coherents i fer, si cal, el que ens prohibeixen. Tots tenim clar com volem relacionar-nos amb l'alumnat però tenim por. Perdem la por, equivoquem-nos... i tot fluirà amb naturalitat.


Rocio Garcia- des de la proposta de les comunitats d'aprenentatge a les escoles.

La clau de canvi és la interacció positiva i el diàleg constructiu entre persones, entre la comunitat, entre entitats...l'educació és un repte comú i tots hi hem de participar.
Hem d'obrir les portes de les nostres aules i interactuar amb l'entorn, l'interacció afavoreix l'aprenentatge.
Les comunitats d'aprenentatge es basen en la participació. Quan participem en traiem profit. La clau educativa està en la interacció, pensant amb els altres podem anar més enllà. Com més diversos els companys millor. Les famílies, l'esplai, la universitat, mestres, alumnes, exalumnes... plegats, donen sentit a l'escola. Cal tenir la porta oberta per construir comunitats d'aprenentatge i facilitar l'èxit. Passen coses quan s'activen els canvis. I això és possible en ambients rurals, en grans ciutats, en situacions desafavorides... Necessitem tenir clar on volem anar. Tots podem aportar, tots. Cal comptar amb la ciència i la il•lusió.
Recomanació lectora de Jerome Bruner: La Educación, puerta de la cultura.

Si voleu llegir més podeu visitar el twitter @maristeslleida o  #jpmm15  on trobareu el recull complet de les "piulades de la taula rodona. També podeu visitar el facebook de Maristes Montserrat.

I JORNADES PEDAGÒGIQUES MARISTES MONTSERRAT 2014

Les primeres Jornades Educatives dels Maristes, celebrades el 24 i 25 de gener, han permès obrir les portes de Maristes a molts educadors d'altres escoles i instituts per compartir plegats intuïcions i reptes d'avançada. Han facilitat l'intercanvi de pares i mares i mestres, debatint constructivament en un mateix espai sobre l'educació dels infants i joves. Les Jornades han obert finestres d'optimisme per projectar una escola transformadora, amb la vivència de la felicitat com a prioritat educativa. Ha estat, doncs, una iniciativa reeixida per adaptar l'escola als temps actuals tot repensant la complexa i apassionant tasca d'educar. La preparació intensa, el treball en equip, la col·laboració de bona part del claustre vetllant els petits detalls, ha ajudat al bon desenvolupament de l'activitat. Val a dir que el Col·legi feia força goig, des del menjador a les aules dels tallers i passant pel teatre. Les sensacions dels participants són bones i positives. Ara toca recollir els aprenentages de les tres xerrades i dels diversos tallers per seguir dibuixant, dia a dia, l'escola que volem.
Inauguració

La ponència del Carles Capdevila va inaugurar les primeres Jornades Pedagògiques dels Maristes. L'auditori, format per educadors de diferents àmbits (pares i mares, mestres i professorat de diferents centres i pobles, monitors en el lleure) va connectar en les cinc claus -cinc sentits- per ser un bon educador, tal com va exposar el periodista amb el seu discurs proper que arrenca un bon grapat de somriures: sentit del deure, sentit comú, sentit del rídicul, sentit moral i sentit de l'humor. Més de quatre-centes persones van omplir el teatre dels maristes per seguir la xerrada inaugural.

Jornada de tallers

El dissabte ha estat el dia dels tallers. En total 8 propostes d'avançada per replantejar paradigmes, obrir finestres de les escoles i ajudar-nos a ser més creatius i millors educadors dels nostres infants i joves. Abans, però, el pedagog Daniel Gabarró ha dibuixat el perfil per educar persones en la felicitat. Si el Carles va captivar l'auditori amb el to humorístic i l'abundància d'exemples ben quotidians, avui el Daniel ha sabut endinsar el públic a partir d'un contingut ben interpel·lador. Pares i mares, mestres i monitors han trobat en els dos ponents força pistes per millorar com a educadors i propostes per aplicar amb els nens i nenes.

Dos-centes persones han participat dels tallers, que han treballat diferents temes pedagògics: des de la filosofia 3/18, fins a l'educació emocional, la mediació escolar, les intel·ligències múltiples, la creativitat, l'escriptura col·laborativa o les matemàtiques. A mig matí hi ha hagut una aturada per esmorzar i una breu xerrada de l'Àngel Domingo, coordinador de SED-Catalunya, sobre l'aprenentatge i servei, un repte per aplicar als centres escolars apostant per una educació més humana, solidària i transformadora.

Continuïtat
Els organitzadors de les Jornades han valorat molt positivament la participació de mestres i famílies i han manifestat la voluntat de convocar més certàmens perquè només fent propostes, treballant en comú i potenciant la creativitat es pot vèncer la desil·lusió en què s'emmarca el context educatiu actual.

Agraïments

L'equip directiu agraeix la tasca de la comissió organitzadora formada per l'AMPA, professorat de l'escola i membres del mateix equip directiu i també volem donar les gràcies pels vídeos que han realitzat Uti Ginés (pare de l’escola) i Pere Pifarré (mestre) i que han servit per inaugurar les jornades i per presentar en Carles Capdevila. Els compartim a continuació.